Dissabte passat ens convidaren, de nou, als premis Octubre. Enguany el lliurament se celebrà per primera vegada al flamant edifici Octubre del carrer St Ferran. Allà hi era tota la cultureta i sobretot, no hi faltava cap polític d'aquells que no manen gaire al nostre país valencià - d'altres indrets sí que en van vindre amb càrrec. Vaig trobar a faltar però, la Glòria Marcos, que solia no pedre-se'n una i sembla que després de les darreres acalorades potser no té ganes de polsegueres la dona.
S'homenatjava Lluís Llach, que malgrat la timidesa i l'aclaparament que va mostrar per tant d'afalagament, continua sent l'artista amb majúscules, el sant i senya de la causa i els causants. Aquestes nits no deixen de reconfortar una mica perquè encara que ú puga constatar que el local està ple de canes i que els protagonistes continuen sent els mateixos d'èpoques passades, no deixa de reconèixer que s'està entre gent què, comparats amb els cafres que ens desgovernen, és gent civilitzada, d'aquella amb la que com a mínim es pot enraonar.
En aquell oasis valencià, en ple centre de la ciutat hostil, hi ha qui no dubta en adoptar amb facilitat el paper que li pertoca, així que entre frares, capellans i monges no falta mai l'heretge, el bufó ni el marginal marginat. En general, veig que al personal li costa enrecordar-se'n del qui és qui - a no ser que visques on es couen les olles, supose que la fracturació ocasionada per tants anys de sequera de poder van deixant emprenta- i flota per tot arreu allò que es va comentar - quin remei!- de l'anormalitat perpètua.
En deixar l'edifici saps bé que estàs ja en una altra realitat: la normalitat anormal i que en aquest medi et mouràs fins l'any que bé, si et conviden.
Wednesday, October 31, 2007
Friday, September 21, 2007
mercat de vic
viatjarem a vic. un altre any. a mi m'encanta allò. els primers anys que hi vaig anar no coneixia gairebé ningú. ara al recinte firal em retrobe amb moltes cares conegudes i m'alegra veure'ls. donaren els premis puig porret a la una. no em va caure la grossa, que van rebre la troba kung fu. a la resta ens donaren un tub de metacrilat que pot tenir molt diversos usos: per exemple, si te'l poses sobre els ulls te'ls desfigura com si fos un espill d'aquells màgics que hi ha a les fires d'atraccions. també pot servir com a pal de reposteria per aplanar la pasta de la pizza. un trofeu útil de debó.
després dinarem al restaurant la melba. un menú exquisit. fins i tot l'alcalde hi era a la taula. gran contrast amb les autoritats del pv que ens defugen com la
pesta.
tocarem a les 20.30. no acabarem el concert perquè el regidor d'escenari ens va forçar a tallar - la qual cosa ens semblà una manca de respecte- i mentre ens menjàvem per les rodalies un entrepà de llonganissa d'osona alguna cosa ens cridà l'atenció des de l'escenari: era la shica, la zíngara rapera, un bruixa encisadora d'aquelles que posa el públic sobre la palma de la mà. la seua proposta em sembla fantàstica per contundent i senzilla alhora. encara no tenen disc però van tot just a gravar-lo. crec que escoltareu parlar d'ella.
pel que fa a nosaltres fou el darrer concert de felip santandreu en el grup. ara a preparar frankfurt amb el grup habitual de quart creixent: tenim ganes de tornar a tocar junts!
Monday, September 10, 2007
premis i tardor
la cultureta repren el curs. l'estiu gairebé no existeix, sobretot agost, que és com el dia cap d'any dels mesos: hi apareix al calendari però no passa mai res.
passat dimecres a sant boi em donaren un dels premis altaveu d'enguany per "quart creixent". és una bonica manera de retrobar-se amb l'any. un altre dels premiats era quico pi de la serra que estava de vacances a guatemala i per tant no hi era present. em va decebre no trobar-me'l allà perquè és un d'els artistes que paga la pena com a persona. coneixer una mica la seua trajectòria i els seu posicionament m'ha fet sentir que ens movem en un espai comú.
la gent d'allà estupenda com sempre, encara que sempre acabem més o menys parlant dels temps que corren per a la música i totes les seues derivacions professionals. sembla que, en aquest cas, tot passat fou vertaderament millor.
a mi els premis, com a tothom supose, m'incomoden - per ser un fet absolutament excepcional en la meua vida- però clar, a ningú no li amarga un dolç! i he d'aclarir que hi ha premis i premis. la meua reacció quan els premis ovidi no fou la mateixa perquè a la terra on m'ha tocat viure res no és normal, entre d'altres consideracions que no venen a cas.
en canvi la tardor m'agrada força. ací almenys sol fer el millor dels oratges. tanmateix, sempre hi ha una sensació de canvi, per molt que aquest canvi siga anual i ja habitual, que supose ocasiona un cert atac a les neurones amb conseqüències no del tot agradables.
en el meu cas arriba de la mà de les festes del poble, un temps, com els nadals, difícil per a mi, que odie els periodes de festa imposada en els que tothom té la consciència alliçonada amb el que s'ha de fer. em costa deu i ajuda compartir cap espai amb una massa de gent amb la que estic molt en desacord i sobretot, el que aquestes setmanes et posen davant dels nassos, per si no te'n havies adonat o no ho pateixes suficientment, és el colp de la sensació de viure en una societat malalta, però malalta de debò, cap broma.
el proper dissabte és 15. ens veiem a la plaça major de vic.
passat dimecres a sant boi em donaren un dels premis altaveu d'enguany per "quart creixent". és una bonica manera de retrobar-se amb l'any. un altre dels premiats era quico pi de la serra que estava de vacances a guatemala i per tant no hi era present. em va decebre no trobar-me'l allà perquè és un d'els artistes que paga la pena com a persona. coneixer una mica la seua trajectòria i els seu posicionament m'ha fet sentir que ens movem en un espai comú.
la gent d'allà estupenda com sempre, encara que sempre acabem més o menys parlant dels temps que corren per a la música i totes les seues derivacions professionals. sembla que, en aquest cas, tot passat fou vertaderament millor.
a mi els premis, com a tothom supose, m'incomoden - per ser un fet absolutament excepcional en la meua vida- però clar, a ningú no li amarga un dolç! i he d'aclarir que hi ha premis i premis. la meua reacció quan els premis ovidi no fou la mateixa perquè a la terra on m'ha tocat viure res no és normal, entre d'altres consideracions que no venen a cas.
en canvi la tardor m'agrada força. ací almenys sol fer el millor dels oratges. tanmateix, sempre hi ha una sensació de canvi, per molt que aquest canvi siga anual i ja habitual, que supose ocasiona un cert atac a les neurones amb conseqüències no del tot agradables.
en el meu cas arriba de la mà de les festes del poble, un temps, com els nadals, difícil per a mi, que odie els periodes de festa imposada en els que tothom té la consciència alliçonada amb el que s'ha de fer. em costa deu i ajuda compartir cap espai amb una massa de gent amb la que estic molt en desacord i sobretot, el que aquestes setmanes et posen davant dels nassos, per si no te'n havies adonat o no ho pateixes suficientment, és el colp de la sensació de viure en una societat malalta, però malalta de debò, cap broma.
el proper dissabte és 15. ens veiem a la plaça major de vic.
Wednesday, July 25, 2007
tour de france
com a amant de l'èpica que sóc, us he de dir que sempre estat un enamorat del tour de frança i de l'esport del ciclisme en general. aquest esport portat als extrems que representen els mítics ports dels alps i els pirineus és expresió màxima de les gestes que pot arribar a assolir un cos humà.
en els setanta recorde el tour en blanc i negre durant les vesprades tòrrides d'estiu, quan després de dinar no et deixaven baixar al carrer a jugar fins les 5 perquè tothom feia la migdiada. jose manuel fuente "el tarangu" del kas era el meu heroi d'aleshores com naturalment ho era "el caníbal" belga eddy merckx, el més gran de tots els temps, que corria per a l'equip molteni.
els noms dels cims mítics del tour - ací tot ha de ser mític donada l'envergadura de de la tasca que s'afronta- des d'aleshores anaren quedant gravats a la meua memòria: peyresourde, telegraphe, tourmalet, alpe d'huez, galibier, la croix de fer, glandon, aubisque, la madelaine, el col d'aspin,...
com a introductor de l'adoctrinament nacionalista el ciclisme, com tots els esports de masses però, pot ser més especialment encara, sempre ha servit als mitjans per crear aquest sentiment de pertanyença i separar amb allò de "los nuestros". després que el tarangu i ocaña es retiraren, el ciclisme peninsular va quedar sense gaire figures durant un temps fins l'aparició de perico delgado, mariano lejarreta i angel arroyo. més tard, en apareixer el fenómen indurain, tot allò referent a "lo nuestro" ens surtia per les orelles després de veure o escoltar qualsevol retransmissió. euskadi no obstant, sempre ha estat el bressol del ciclisme en la península, allà on aquest esport s'ha viscut sempre amb més passió, i fàcilment hagués pogut destacar com a nació esportiva en aquest terreny, de fet, anys després es va crear finalment l'equip "euskaltel" on, a la manera de l'athletic de bilbo, només corren corredors d'origen basc.
en els temps que corren i des de més o menys, la tràgica desaparició del meravellós i plorat marco pantani, " il elefantino", el ciclisme professional ha estat contínuament tacat pels cassos de dopatge. això l'ha desprestigiat en gran mesura donat que els escàndols mediàtics han sigut enormes. tanmateix, qualsevol que haja fet ciclisme d'una manera més extrema que passejar per l'avinguda, sap reconèixer la brutalitat que a nivell físic i mental representa córrer un tour de frança- o pel que fa, qualsevol altra carrera del circuit professional, i es pot preguntar què està fallant, els corredors o els gestors esportius i la societat en general, tan àvida sempre d'assolir noves marques, nous rècords, d'anar més alt, més depressa.
llarga vida al ciclisme!!
en els setanta recorde el tour en blanc i negre durant les vesprades tòrrides d'estiu, quan després de dinar no et deixaven baixar al carrer a jugar fins les 5 perquè tothom feia la migdiada. jose manuel fuente "el tarangu" del kas era el meu heroi d'aleshores com naturalment ho era "el caníbal" belga eddy merckx, el més gran de tots els temps, que corria per a l'equip molteni.
els noms dels cims mítics del tour - ací tot ha de ser mític donada l'envergadura de de la tasca que s'afronta- des d'aleshores anaren quedant gravats a la meua memòria: peyresourde, telegraphe, tourmalet, alpe d'huez, galibier, la croix de fer, glandon, aubisque, la madelaine, el col d'aspin,...
com a introductor de l'adoctrinament nacionalista el ciclisme, com tots els esports de masses però, pot ser més especialment encara, sempre ha servit als mitjans per crear aquest sentiment de pertanyença i separar amb allò de "los nuestros". després que el tarangu i ocaña es retiraren, el ciclisme peninsular va quedar sense gaire figures durant un temps fins l'aparició de perico delgado, mariano lejarreta i angel arroyo. més tard, en apareixer el fenómen indurain, tot allò referent a "lo nuestro" ens surtia per les orelles després de veure o escoltar qualsevol retransmissió. euskadi no obstant, sempre ha estat el bressol del ciclisme en la península, allà on aquest esport s'ha viscut sempre amb més passió, i fàcilment hagués pogut destacar com a nació esportiva en aquest terreny, de fet, anys després es va crear finalment l'equip "euskaltel" on, a la manera de l'athletic de bilbo, només corren corredors d'origen basc.
en els temps que corren i des de més o menys, la tràgica desaparició del meravellós i plorat marco pantani, " il elefantino", el ciclisme professional ha estat contínuament tacat pels cassos de dopatge. això l'ha desprestigiat en gran mesura donat que els escàndols mediàtics han sigut enormes. tanmateix, qualsevol que haja fet ciclisme d'una manera més extrema que passejar per l'avinguda, sap reconèixer la brutalitat que a nivell físic i mental representa córrer un tour de frança- o pel que fa, qualsevol altra carrera del circuit professional, i es pot preguntar què està fallant, els corredors o els gestors esportius i la societat en general, tan àvida sempre d'assolir noves marques, nous rècords, d'anar més alt, més depressa.
llarga vida al ciclisme!!
Friday, July 20, 2007
frankfurt 2007
per si no ho sabieu - i en són mil.lions els que ho desconeixen- , enguany ens se'n anem a la fira del llibre de frankfurt en la que s'ha convidat a la cultura catalana.
estem tots molt feliços de poder participar en aquesta fita.
dimecres vaig estar a barcelona, a l'auditori, on es presentava tot el projecte.
com que vaig arribar tard pel retràs de l'euromed, vaig poder veure l'acte com a espectador. a l'escenari de la sala pau casals hi havia unes 5 o 6 filades de cadires en les que seien músics, gent del teatre, escriptors... vaig reconeixer les cares del jordi savall, carles santos, llibert fortuny, pere gimferrer, el nostre miquel gil i d'altres, que em resultaven familiars però no aconseguia identificar. davant d'ells- elles la veritat, n'eren poques, quin món més masclista!- el conseller bargalló i el cap de l'institut ramon llull donant tota mena d'explicacions i tot just de cara a tots ells tres o quatre tires de periodistes.
jo, acabat d'arribar des de la florentina, em mirava tot aquell espai espectacular i sentia el palpit de la "gran cultura", la institucional, la que compta de debò- gran sense dubte perquè hi ha 11 mil.ions de pressupost i hi viatgen més de 800 persones- des de el meu estat habitual
d' asilvestrament florentí.
les explicacions em semblaren convincents si més no perquè vinc d'una terra on qui governa no explica públicament res més que el que li convé, o siga, gairebé res. entre d'altres em va vindre al pensament quanta diplomacia i maneres fines cal per moure's i tindre pes en el - per a mi- incomode món de les relacions públiques i la "alta cultura". jo de sovint parle més amb les meues plantes o amb el meu gos o gata que altra cosa, així que no em resulta fàcil d'intentar fer el salt, ni tan sols damunt d'un escenari per presentar cap tema!.
això em portà, com altres vegades, a qüestionar-me què hòsties fa un declarat anticapitalista com jo en el món del showbiz, una contradicció que m'emprenya i potser mai no resoldré del tot. on cal ciutat hi opose natura, on cal somriures una certa sequetat possiblement producte directe de la meua timidesa, on hi ha que aprofitar per fer contactes importants em surt la vena iconoclasta i tot plegat desemboca en la idea conformista que em fa creure que així és com m'han parit .
al tren, però, al llibre que vinc llegint hi surt una frase recomfortant arrant d'uns comentaris sobre lee strasberg, fundador de l' actor's studio: "ell era un home que s'adreçava als alumnes sense floritures ni convencionalismes -"no frills" que és diu en anglés- el tipus de persona del que per altra banda, es pot confiar que creu en tot el que diu"
musicalment no responc al concepte de cantautor tradicional i per tant, personalment tampoc tot i que hi haja punt en comú, i molts. considere que les lletres que cante ja porten suficient informació sobre qui sóc jo, però, és evident que el sector més clàssic de l'audiència necessita i valora altament les paraules de presentació abans o després d'un tema, potser perquè no ha sabut o volgut sustituir un model que ve del passat i jo personalment considere desfasat. tot reconeixent que seria bonic trencar el gel amb el públic amb les paraules entre cançons i altres gestos de complicitat, la idiosincracia com a persona va sovint molt unida a la manera com es manifesta l'artista, exemples hi ha per tot arreu. tanmateix, com he assumit tantes altres vegades, no deixe de veure això com un nou repte, un altre pas en l'infinit camí de l'aprenentatge.
estem tots molt feliços de poder participar en aquesta fita.
dimecres vaig estar a barcelona, a l'auditori, on es presentava tot el projecte.
com que vaig arribar tard pel retràs de l'euromed, vaig poder veure l'acte com a espectador. a l'escenari de la sala pau casals hi havia unes 5 o 6 filades de cadires en les que seien músics, gent del teatre, escriptors... vaig reconeixer les cares del jordi savall, carles santos, llibert fortuny, pere gimferrer, el nostre miquel gil i d'altres, que em resultaven familiars però no aconseguia identificar. davant d'ells- elles la veritat, n'eren poques, quin món més masclista!- el conseller bargalló i el cap de l'institut ramon llull donant tota mena d'explicacions i tot just de cara a tots ells tres o quatre tires de periodistes.
jo, acabat d'arribar des de la florentina, em mirava tot aquell espai espectacular i sentia el palpit de la "gran cultura", la institucional, la que compta de debò- gran sense dubte perquè hi ha 11 mil.ions de pressupost i hi viatgen més de 800 persones- des de el meu estat habitual
d' asilvestrament florentí.
les explicacions em semblaren convincents si més no perquè vinc d'una terra on qui governa no explica públicament res més que el que li convé, o siga, gairebé res. entre d'altres em va vindre al pensament quanta diplomacia i maneres fines cal per moure's i tindre pes en el - per a mi- incomode món de les relacions públiques i la "alta cultura". jo de sovint parle més amb les meues plantes o amb el meu gos o gata que altra cosa, així que no em resulta fàcil d'intentar fer el salt, ni tan sols damunt d'un escenari per presentar cap tema!.
això em portà, com altres vegades, a qüestionar-me què hòsties fa un declarat anticapitalista com jo en el món del showbiz, una contradicció que m'emprenya i potser mai no resoldré del tot. on cal ciutat hi opose natura, on cal somriures una certa sequetat possiblement producte directe de la meua timidesa, on hi ha que aprofitar per fer contactes importants em surt la vena iconoclasta i tot plegat desemboca en la idea conformista que em fa creure que així és com m'han parit .
al tren, però, al llibre que vinc llegint hi surt una frase recomfortant arrant d'uns comentaris sobre lee strasberg, fundador de l' actor's studio: "ell era un home que s'adreçava als alumnes sense floritures ni convencionalismes -"no frills" que és diu en anglés- el tipus de persona del que per altra banda, es pot confiar que creu en tot el que diu"
musicalment no responc al concepte de cantautor tradicional i per tant, personalment tampoc tot i que hi haja punt en comú, i molts. considere que les lletres que cante ja porten suficient informació sobre qui sóc jo, però, és evident que el sector més clàssic de l'audiència necessita i valora altament les paraules de presentació abans o després d'un tema, potser perquè no ha sabut o volgut sustituir un model que ve del passat i jo personalment considere desfasat. tot reconeixent que seria bonic trencar el gel amb el públic amb les paraules entre cançons i altres gestos de complicitat, la idiosincracia com a persona va sovint molt unida a la manera com es manifesta l'artista, exemples hi ha per tot arreu. tanmateix, com he assumit tantes altres vegades, no deixe de veure això com un nou repte, un altre pas en l'infinit camí de l'aprenentatge.
Friday, July 13, 2007
la temporada dels festivals
recorde quan llegia el new musical express. em queia la baba de veure els festivals que muntaven els britànics. ací no hi havia pràcticament cap: alguna cosa més bé discreta i regional pel que fa a la repercussió. d'això hem passat al que tenim ara, saturació extrema en mig d'un context d'ofertes d'oci de tota mena a les que jo almenys, ja no responc. és la mateixa sensació que tinc quan entre en un gran centre comercial o una macrotenda: hi ha tant que comprar que al capdavall no compre res, el cervell se m'enboira i comence a sentir-me físicament fora de lloc, malalt.
d'entrada he de dir que no m'agraden els festivals amb 15 grups programats per jornada - i s'ha de dir que en molts d'ells la música és el que menys importància té- com no m'agraden els espectacles massificats. l'aversió a les grans aglomeracions de gent és un sentiment molt personal que no arriba a convertir-se en fòbia però poc li falta.
com que ací mai no hem deixat de ser ben provincians fa temps que pense que els grups i artistes estrangers han de fregar-se les mans contínuament mentre comenten entre ells els caixets que estem disposats a pagar per tot arreu "gee! it's a giveaway down in spain". no m'estranya que en cada concert diguen allò de : "m'encantxa espanya, el mehor público del mundou"
els especialistes i programadors estan advertint que la situació se n'anat de mare, que hi ha una competència ferotge per signar noms que ha fet que es paguen els preus estratosfèrics que s'entan pagant. elton john, vingué a xàtiva i cobrà 600.000€ - 200.000€ pagats per la diputació de valència-. bjork en cobra 500.000€ i els stones 1.000.000€ - però sembla que deixar uns quans treballadors de muntatge morts per accident laboral enrere no els lleva la son- i ara un grup de banquers i rics que també deuen tindre fòbia a les masses s'hapermet el luxe de tornar-los a fer vindre " en exclusiva" per a ells, privilegiats que en són.
és un altre dels signes dels temps. ací a valència es diu "grandes eventos" i la cosa es mou entre l'horterisme dels nous rics i la connivència i participació activa dels polítics. tanmateix, el poble tampoc n'és innocent, això ara és ja més que discutible.
després hi trobes gestors que s'indignen i t'alliçonen quan els demanes un pressupost mínim per oferir un espectacle simplement digne.
hala, vinga!! tots de festival, que ja queda menys perquè comence la temporada de futbol i F1!
d'entrada he de dir que no m'agraden els festivals amb 15 grups programats per jornada - i s'ha de dir que en molts d'ells la música és el que menys importància té- com no m'agraden els espectacles massificats. l'aversió a les grans aglomeracions de gent és un sentiment molt personal que no arriba a convertir-se en fòbia però poc li falta.
com que ací mai no hem deixat de ser ben provincians fa temps que pense que els grups i artistes estrangers han de fregar-se les mans contínuament mentre comenten entre ells els caixets que estem disposats a pagar per tot arreu "gee! it's a giveaway down in spain". no m'estranya que en cada concert diguen allò de : "m'encantxa espanya, el mehor público del mundou"
els especialistes i programadors estan advertint que la situació se n'anat de mare, que hi ha una competència ferotge per signar noms que ha fet que es paguen els preus estratosfèrics que s'entan pagant. elton john, vingué a xàtiva i cobrà 600.000€ - 200.000€ pagats per la diputació de valència-. bjork en cobra 500.000€ i els stones 1.000.000€ - però sembla que deixar uns quans treballadors de muntatge morts per accident laboral enrere no els lleva la son- i ara un grup de banquers i rics que també deuen tindre fòbia a les masses s'hapermet el luxe de tornar-los a fer vindre " en exclusiva" per a ells, privilegiats que en són.
és un altre dels signes dels temps. ací a valència es diu "grandes eventos" i la cosa es mou entre l'horterisme dels nous rics i la connivència i participació activa dels polítics. tanmateix, el poble tampoc n'és innocent, això ara és ja més que discutible.
després hi trobes gestors que s'indignen i t'alliçonen quan els demanes un pressupost mínim per oferir un espectacle simplement digne.
hala, vinga!! tots de festival, que ja queda menys perquè comence la temporada de futbol i F1!
Wednesday, July 11, 2007
Juliol de nord a sud
...i ha arribat juliol. el 6 teniem un concert al grec de barcelona. viatjarem el mateix dia i arribarem ben cansats per diverses raons: jo em vaig unflar a fer entrevistes durant els dies previs i vaig continuar fins gairebé el començament de la prova de so, l'abraham havia passat malament la nit donat que al seu company de pis el forçaren a fer nit en una comissaria deprés d'una "redada" al glops de benimaclet, el victor sempre té feina a fer així que es va gitar tard... de tota manera jo vaig gaudir del concert i la resta del grup també. la plaça del rei és preciosa - d'una manera molt concreta- però no és el millor lloc per sonoritzar un concert. se'n tornarem a casa contents i amb el sentiment d'haver complit malgrat l'estrés que sol representar una presentació a barcelona.
sempre hi haurà gent que opine diferentment però, en la llarga, llarguíssima carrera cap un ideal musical, personalment destaque per damunt de tot l'aprenentage que continua estant per damunt de cap objectiu i fa de la tasca de ser músic i creador una activitat interessant i molt adictiva. es prenen riscos com en una partida de cartes: de vegades guanyes i altres no tant. amb la infraestructura que tinc al voltant hui en dia continuem fent trapezi sense xarxa salvavides a desota, tals són les misèries de fer música cantada en aquesta llengua, i qui no sàpia veure-ho va una mica encegat per altres qüestions.
el 10, o siga, la nit passada tocarem a la casa de la marquesa de gandia, possiblement el lloc més bonic de tots els que he tingut el plaer de tocar. on n'hi hagen uns arbres com aquells, que s'aparten les catedrals. estava per allà l'alfons cervera, enfeinat tota la quinzena amb la universitat d'estiu de gandia, el qual per cert, vestia una samarreta amb dos logos de bakunin i marx que donava ganes de llevar-li-la per vestir-la al concert
estem vivint una etapa dolça i uns als altres només fem que repetir-nos-ho: 'nem a disfrutar-la.
sempre hi haurà gent que opine diferentment però, en la llarga, llarguíssima carrera cap un ideal musical, personalment destaque per damunt de tot l'aprenentage que continua estant per damunt de cap objectiu i fa de la tasca de ser músic i creador una activitat interessant i molt adictiva. es prenen riscos com en una partida de cartes: de vegades guanyes i altres no tant. amb la infraestructura que tinc al voltant hui en dia continuem fent trapezi sense xarxa salvavides a desota, tals són les misèries de fer música cantada en aquesta llengua, i qui no sàpia veure-ho va una mica encegat per altres qüestions.
el 10, o siga, la nit passada tocarem a la casa de la marquesa de gandia, possiblement el lloc més bonic de tots els que he tingut el plaer de tocar. on n'hi hagen uns arbres com aquells, que s'aparten les catedrals. estava per allà l'alfons cervera, enfeinat tota la quinzena amb la universitat d'estiu de gandia, el qual per cert, vestia una samarreta amb dos logos de bakunin i marx que donava ganes de llevar-li-la per vestir-la al concert
estem vivint una etapa dolça i uns als altres només fem que repetir-nos-ho: 'nem a disfrutar-la.
Monday, June 25, 2007
dublin, irlanda
aci estic, a la vora del mar del nord a dublin, a punt de fer la maleta per tornar a casa i escrivint un nou comentari des d'un teclat anglo - per tant, no espereu cap d'accent, c trencada, etc. l'abast de la tecnologia resulta sorprenent encara que el futur no es exactament com ens el contaven a les pel.licules de ciencia ficcio. l'oratge d'aquests dies passats aci ha estat ben semblant al del nostre hivern mediterrani mentre que nomes a dues hores en avio es registren 40 graus. dema en aterrar bufarem per auixar el ponent, potser portem una mica de pluja i tot.
a dublin vaig vindre fa 15 anys i el canvi mes notable es, com a casa nostra, un increment del transit rodat brutal. les bicicletes que en la meua anterior visita eren visibles per tot arreu- molts b&b les oferien en lloguer- han perdut bona cosa d'espai i respecte.
dublin no es una ciutat que done imatge de luxe, les facanes no estan llepades en general i hi ha gust per conservar el que es vell tal i com es, tanmateix es una ciutat carissima en la que el valor de la propietat esta pels nuvols. 1000 euros de lloguer son frequents. 400.000 per una casa ben discreta tampoc, una guiness et costa 4.50€ , 4.95 a temple bar, aixi que donat que a irlanda la reunio al pub amb la pinta davant es el ritual mes quotidia, cada moviment de butxaca fa que et volen 10 minim. ara be, els salaris son tambe mes alts, bastant mes alts, la qual cosa contrasta amb el que passa al nostre estat on en compte de pujar com el ipc es retallen continuament.
la city es facil de coneixer i esta ben concentrada en un espai que es pot recorrer cada dia a peu aixi que en comparacio a altres ciutats anglo es mes recomanable si el teu objectiu es comprar perque a banda d'aixo, hi ha de tot per tots els costats.
ens veiem, dema...
a dublin vaig vindre fa 15 anys i el canvi mes notable es, com a casa nostra, un increment del transit rodat brutal. les bicicletes que en la meua anterior visita eren visibles per tot arreu- molts b&b les oferien en lloguer- han perdut bona cosa d'espai i respecte.
dublin no es una ciutat que done imatge de luxe, les facanes no estan llepades en general i hi ha gust per conservar el que es vell tal i com es, tanmateix es una ciutat carissima en la que el valor de la propietat esta pels nuvols. 1000 euros de lloguer son frequents. 400.000 per una casa ben discreta tampoc, una guiness et costa 4.50€ , 4.95 a temple bar, aixi que donat que a irlanda la reunio al pub amb la pinta davant es el ritual mes quotidia, cada moviment de butxaca fa que et volen 10 minim. ara be, els salaris son tambe mes alts, bastant mes alts, la qual cosa contrasta amb el que passa al nostre estat on en compte de pujar com el ipc es retallen continuament.
la city es facil de coneixer i esta ben concentrada en un espai que es pot recorrer cada dia a peu aixi que en comparacio a altres ciutats anglo es mes recomanable si el teu objectiu es comprar perque a banda d'aixo, hi ha de tot per tots els costats.
ens veiem, dema...
Monday, June 18, 2007
la foguera de les vanitats
em comuniquen que el jurat ha acordat donar-me el premi al millor disc de l'any per "quart creixent". no diré que no alegra, encara que a mi els premis en general em fan repelús.
quan participava en les assemblees del com- col.lectiu ovidi montllor de músics en valencià- em vaig manifestar frontalment en contra de l'establiment d'aquests premis ovidi, des del primer moment. considerava i considere, que és començar la casa per la teulada, que no hi ha suficient base social, perodística, industrial-comercial i si m'estire, fins i tot musical . tanmateix, sempre he admés que puc estar equivocat: l'aversió als premis és un tret molt personal sense que per això deixe de considerar vàlid el meu raonament al respecte. el meu plantejament era més o menys, que hi ha problemes i deficiències que caldria solucionar abans de posar l'energia en el "glamour de la gala" - que sota les circumstàmcies que patim (invisibilitat, endogàmia, precarietat...) resulta fàcilment caricaturitzable. a més, els premis podràn tindre ressò mediàtic però fomenten la competitivitat de la pitjor manera i a la llarga, la corrupció, l'amiguisme i l'ús d' influències i posicions de privilegi, i de tot això els valencians ja anem sobrats .
sota l'etiqueta de "música en valencià" quedem tots classificats en el mateix calaix tot i que les diferències entre la majoria de nosaltres són ben evidents: del context social del que procedim, d'edat i de criteris estilístics però sobretot d'objectius: entre qui té l'art per sé com a principal objectiu i qui empra el fet musical com a vehicle per la tasca de l'activisme nacionalista principalment. tot és legítim i respectable, és clar.
no obstant s'ha de dir que no sols no hem aconseguit el pà sencer- antiga reivindicació del mateix ovidi montllor- sinó que les molles s'han fet dures i damunt, en som molts més per a menjar!
l'enveja, un defecte pel que es veu, bastant valencià, està a flor de pell i fa nosa veure com en una peixera tan petita encara hi ha depredadors sempre disposats a mosegar i "peixos grans" pagats de ser-ho que, a pesar del que pregonen, sembla que objecten una possible sortida al mar.
tot plegat em dona l'impressió d'un panorama força fràgil i encara en estat germinal, malgrat els anys que portem de cançó, que, en la meua opinió, queda molt lluny de formar una base real sobre la que asentar uns premis com aquests.
ara bé, potser estiga equivocat...
quan participava en les assemblees del com- col.lectiu ovidi montllor de músics en valencià- em vaig manifestar frontalment en contra de l'establiment d'aquests premis ovidi, des del primer moment. considerava i considere, que és començar la casa per la teulada, que no hi ha suficient base social, perodística, industrial-comercial i si m'estire, fins i tot musical . tanmateix, sempre he admés que puc estar equivocat: l'aversió als premis és un tret molt personal sense que per això deixe de considerar vàlid el meu raonament al respecte. el meu plantejament era més o menys, que hi ha problemes i deficiències que caldria solucionar abans de posar l'energia en el "glamour de la gala" - que sota les circumstàmcies que patim (invisibilitat, endogàmia, precarietat...) resulta fàcilment caricaturitzable. a més, els premis podràn tindre ressò mediàtic però fomenten la competitivitat de la pitjor manera i a la llarga, la corrupció, l'amiguisme i l'ús d' influències i posicions de privilegi, i de tot això els valencians ja anem sobrats .
sota l'etiqueta de "música en valencià" quedem tots classificats en el mateix calaix tot i que les diferències entre la majoria de nosaltres són ben evidents: del context social del que procedim, d'edat i de criteris estilístics però sobretot d'objectius: entre qui té l'art per sé com a principal objectiu i qui empra el fet musical com a vehicle per la tasca de l'activisme nacionalista principalment. tot és legítim i respectable, és clar.
no obstant s'ha de dir que no sols no hem aconseguit el pà sencer- antiga reivindicació del mateix ovidi montllor- sinó que les molles s'han fet dures i damunt, en som molts més per a menjar!
l'enveja, un defecte pel que es veu, bastant valencià, està a flor de pell i fa nosa veure com en una peixera tan petita encara hi ha depredadors sempre disposats a mosegar i "peixos grans" pagats de ser-ho que, a pesar del que pregonen, sembla que objecten una possible sortida al mar.
tot plegat em dona l'impressió d'un panorama força fràgil i encara en estat germinal, malgrat els anys que portem de cançó, que, en la meua opinió, queda molt lluny de formar una base real sobre la que asentar uns premis com aquests.
ara bé, potser estiga equivocat...
Thursday, June 14, 2007
el vaixell de terra surca el mar dels dubtes
nosaltres visquem a un earthship. és un terme de l'anglés que vol dir vaixell de terra, un model de construcció i vivenda desenvolupat per l'arquitecte- i rocker- americà michael reynolds que es basa en l'autosuficiència - aigua i energia solar- i utilitza tècniques de construcció a l'abast de tothom, a banda de materials reciclats com rodes de cotxe, llaunes i ampolles.
al 2003 construirem una cabana - o hut, el mínim possible- i ens posarem a viure allà, feliçment. des d'aleshores portem entre mans la construcció d'una casa molt més gran que cada vegada tenim més a prop d'acabar. l'important no és ja l'obtectiu sinó el procés en sí. hem tingut gent de tot lo món a casa, bé siga per ajudar o per mirar. hem fet el que no sabiem que podiem fer amb les nostres mans, la creativitat estimula l'autoestima i nosaltres hem creat una cosa bella i pròpia, una tros de realitat pels qui moriran somiant altres móns. en l'escala de prioritats al meu cor, la casa va prenent-li lloc a la tasca musical.
comencí a tocar fa 25 anys i sempre he posat la música per davant de gairebé tot. sempre fins ara: les plantes van prenent-li lloc a les notes, l'adob a les lletres, el goig de fer creixer fruita o verdura i menjar-te-la amb bona companyia a la guitarra. a més, dubtes en tinc contínuament. per exemple dubte si en un món tan absolutament saturat de missatges hi ha cap necessitat dels meus. he d'admetre que la situació cultural que es pateix a la terra on m'ha tocat viure té molt a veure: desencisaria fins al més capficat dels creadors. ací ser un artista lliure és més difícil, tot es complica de manera kafkiana i incomprensible. donades les circumstàncies ú s'ha de plantejar si paga la pena acabar sent esclau d'un somni d'adolescència per tal de continuar alimentant un ego que per altre costat porta- en el meu cas -un bon grapat d'anys en deconstrucció.
al 2003 construirem una cabana - o hut, el mínim possible- i ens posarem a viure allà, feliçment. des d'aleshores portem entre mans la construcció d'una casa molt més gran que cada vegada tenim més a prop d'acabar. l'important no és ja l'obtectiu sinó el procés en sí. hem tingut gent de tot lo món a casa, bé siga per ajudar o per mirar. hem fet el que no sabiem que podiem fer amb les nostres mans, la creativitat estimula l'autoestima i nosaltres hem creat una cosa bella i pròpia, una tros de realitat pels qui moriran somiant altres móns. en l'escala de prioritats al meu cor, la casa va prenent-li lloc a la tasca musical.
comencí a tocar fa 25 anys i sempre he posat la música per davant de gairebé tot. sempre fins ara: les plantes van prenent-li lloc a les notes, l'adob a les lletres, el goig de fer creixer fruita o verdura i menjar-te-la amb bona companyia a la guitarra. a més, dubtes en tinc contínuament. per exemple dubte si en un món tan absolutament saturat de missatges hi ha cap necessitat dels meus. he d'admetre que la situació cultural que es pateix a la terra on m'ha tocat viure té molt a veure: desencisaria fins al més capficat dels creadors. ací ser un artista lliure és més difícil, tot es complica de manera kafkiana i incomprensible. donades les circumstàncies ú s'ha de plantejar si paga la pena acabar sent esclau d'un somni d'adolescència per tal de continuar alimentant un ego que per altre costat porta- en el meu cas -un bon grapat d'anys en deconstrucció.
Wednesday, June 6, 2007
tot a una
1 fou john lennon qui va popularitzar allò de " la vida és això que et passa mentre et dediques a fer plans", més o menys. com tantes coses que es deien fa quatre dies la frase ja ha perdut vigència, tal és el ritme al que ens fan córrer. el paper que tenen assignat les mases per mantenir el sistema és el de productor/consumidor, per això l'he modificat sense que ningú s'assabentès: "la vida és això que passa mentre et dediques a produir"
2 definitivament ja he passat al "mainstream". després de l'article i el comentari del disc a la històrica revista "integral" ara em diuen que n'he aparegut a "mia", junt a macaco, receptes de cuina, consells per a la salut, destinacions turístiques, etc. ehem! ara l'únic que em cal és vendre alguns milers de discos...
2 definitivament ja he passat al "mainstream". després de l'article i el comentari del disc a la històrica revista "integral" ara em diuen que n'he aparegut a "mia", junt a macaco, receptes de cuina, consells per a la salut, destinacions turístiques, etc. ehem! ara l'únic que em cal és vendre alguns milers de discos...
Monday, June 4, 2007
Després de les darreres eleccions l'esperit dels lluitadors esquerrrans al País Valencià ha quedat malferit. Mon pare em confesà ahir que li sembla que el capitalisme ens ha derrotat definitivament. Potser ens cal una mica de perspectiva històrica. Les convulsions no han acabat en aquesta "terra d'oportunitats".
Propose llegir aquest interesant article d'Alan Woods sobre una part del món on s'està lliurant la batalla, veure què ens suggereix i quins temes aclareix.
Propose llegir aquest interesant article d'Alan Woods sobre una part del món on s'està lliurant la batalla, veure què ens suggereix i quins temes aclareix.
Friday, June 1, 2007
el retorn de voltaire
el darrer llibre que he llegit ha estat escrit per un paisà nostre, martí dominguez, i es diu "el retorn de voltaire". com apunta en les pàgines finals, martí s'ha empassat un bon grapat de llibres de i sobre voltaire, un personatge històric al que cal seguir molt la pista.
la batalla pel lliurepensament i la lluita per la llibertat continuen tenint la mateixa vigència que als temps de voltaire, perseguit fins la mort pels que, moguts per la por, enemics de la vida, s'entesten en impedir-nos deixar les tenebres i sortir a la llum.
la història està contada en tercera persona però els pensaments i els temors del protagoniste són presentats com si fora en primera persona. m'han agradat especialment els passatges on s'exposa la lluita interior del creador, la seua soledat, el reconeixement de la feblesa de la vanitat i el desig, mai totalment satisfet, del pas a la posteritat.
fa pensar. a mi fins i tot em resulta ben reconfortant. us el recomane.
la batalla pel lliurepensament i la lluita per la llibertat continuen tenint la mateixa vigència que als temps de voltaire, perseguit fins la mort pels que, moguts per la por, enemics de la vida, s'entesten en impedir-nos deixar les tenebres i sortir a la llum.
la història està contada en tercera persona però els pensaments i els temors del protagoniste són presentats com si fora en primera persona. m'han agradat especialment els passatges on s'exposa la lluita interior del creador, la seua soledat, el reconeixement de la feblesa de la vanitat i el desig, mai totalment satisfet, del pas a la posteritat.
fa pensar. a mi fins i tot em resulta ben reconfortant. us el recomane.
Thursday, May 31, 2007
la mort de l'avi
ahir soterrarem el meu avi, el iaio, l'auelo. en els temps que corren, més que mai abans potser, hom se n'adona de la rapidesa amb la que desapareixen els móns del passat - les sèquies on nadavem, els horts, les eres,... espais geogràfics que formen part dels records de la infantesa, que és el més entranyable dels móns .
els iaios són generalment al capdavant del paradís de l'infant.
ahir passarem per l'esglèsia perquè l'home, que va veure passar tot el segle xx amb 94 anys complits, no deixà dit amb claredat que no la volia veure ni en pintura en el passeig final. aleshores allà hi erem, un parell de files de rojos com si forem lloros en un bosc mediterrani, fora de lloc, ignorants de les martingales i les cantineles que sonaven per darrere.
el rector només feia que repetir-nos allò de la vida eterna i la ressurrecció dels morts, un discurs genèric aplicat a una persona que no coneixia de res. Sí, l'avi encara és viu: en els records de la gent que l'estimavem, personals i intrasferibles. Sí, l'avi ja és al cel: com jo l'imagine, a la cuina de la vella casa preparant dels coquetes de cacau i una coca de llanda amb la iaia Joaquina.
a la mediterrània fem de la mort una cosa molt fosca i personalment em molesta que encara siga l'esglesia qui monopolitza els tràmits cabdals de la vida de la gent del poble, la gestió dels sentiments en aquests episodis tan personals. és evident que l'adoctrinament en la por portat a cap per els segles dels segles continua donant resultats.
tanmateix, jo no tinc temor de déu - em fan molta més por els homes!- i quan em faça major no deixaré que aquestes coses es repetisquen en la familia.
els iaios són generalment al capdavant del paradís de l'infant.
ahir passarem per l'esglèsia perquè l'home, que va veure passar tot el segle xx amb 94 anys complits, no deixà dit amb claredat que no la volia veure ni en pintura en el passeig final. aleshores allà hi erem, un parell de files de rojos com si forem lloros en un bosc mediterrani, fora de lloc, ignorants de les martingales i les cantineles que sonaven per darrere.
el rector només feia que repetir-nos allò de la vida eterna i la ressurrecció dels morts, un discurs genèric aplicat a una persona que no coneixia de res. Sí, l'avi encara és viu: en els records de la gent que l'estimavem, personals i intrasferibles. Sí, l'avi ja és al cel: com jo l'imagine, a la cuina de la vella casa preparant dels coquetes de cacau i una coca de llanda amb la iaia Joaquina.
a la mediterrània fem de la mort una cosa molt fosca i personalment em molesta que encara siga l'esglesia qui monopolitza els tràmits cabdals de la vida de la gent del poble, la gestió dels sentiments en aquests episodis tan personals. és evident que l'adoctrinament en la por portat a cap per els segles dels segles continua donant resultats.
tanmateix, jo no tinc temor de déu - em fan molta més por els homes!- i quan em faça major no deixaré que aquestes coses es repetisquen en la familia.
Monday, May 28, 2007
Carta de presentació
Encete aquest blog amb moltes reserves i dubtes. Entre d'altres, estic d'acord amb el que comunica aquella dita anglesa, "les opinions són com els culs: tothom en té una", pense que hi ha sobresaturació per totes bandes. Tanmateix, m'he plantejat que com a persona que manté una activitat pública de vegades sent la necessitat d' exposar el meu punt de vista personal per desmarcar-me'n - amb matisos i potser, contradiccions- en un context que sovint es decanta a fer bosses de pensament a gust de consumidor en les que cabem tots si hom considera adient fer-ne us per una determinada causa o batalla.
Potser també, açò és un resultant de una idea que assumisc, que diu que gairebé res és blanc o negre, que el món i les relacions que em creat són massa complexes per simplificarles tan sovint i superficialment per tal de formar tribu, banda, colla, etc
Han passat les eleccions més pròximes - les que semblen més democràtiques- i encara no he eixit de la perplexitat pels resultats. De perplexes n'han d'haver molts sens dubte. La societat valenciana continua l'adoració del "becerro de oro" i ha legitimat la corrupció en les urnes.
Anem a veure que ens inventem ara.
Potser també, açò és un resultant de una idea que assumisc, que diu que gairebé res és blanc o negre, que el món i les relacions que em creat són massa complexes per simplificarles tan sovint i superficialment per tal de formar tribu, banda, colla, etc
Han passat les eleccions més pròximes - les que semblen més democràtiques- i encara no he eixit de la perplexitat pels resultats. De perplexes n'han d'haver molts sens dubte. La societat valenciana continua l'adoració del "becerro de oro" i ha legitimat la corrupció en les urnes.
Anem a veure que ens inventem ara.
l'autodestrucció
L’autodestrucció
L’autodestruccióConscient
Lenta i metòdica
Una opció
El germen n’és un odi primari
O no
Potser és rebuig a la norma només
Un posat poètic
Un mirar de restar-ne importància
Un crit o un vòmit sincer
Dolorós com un part
Llibertat i necessitat d’expressió
La lletjor trenca l’espill
Perquè no suporta la imatge que hi veu reflexada
Manifestació de la soterrada tristesa davant de tanta vanitat
Barata
N’HI QUEDA MÉS
A tots els que us heu perdut
Per la dèria dels diners
Al polític corromput
idealista d’altres temps
N’hi queda més
A l’amic que ja no ho és
Perquè ha pujat de nivell
A l’obrer tan satisfet
Amb les miques del senyoret
N’hi queda més
Al respectable veí
Tan contínuament pendent
Perquè creu que això el fa ser
N’hi queda més
Al covard que viu refugiat
En l’homogeneitat del grup
De discurs feble i copiat
Que utilitza com a escut
N’hi queda més
Al consumidor compulsiu
Amb poder adquisitiu
Que pensa que tot té un preu
I mentre compra s’hi sent viu
N’hi queda més
Al gran espèculador
Dedicat a acumular
Tot esperant el moment
En què ens l’ha de clavar
N’hi queda més
Al creador de necessitats
Al director del banc mundial
Als hipòcrites del fons
Monetari internacional
N’hi queda més
Al propietari universal /amb vocació celestial /que es permet la decisió
Subscribe to:
Posts (Atom)
