Octubres

Dissabte passat ens convidaren, de nou, als premis Octubre. Enguany el lliurament se celebrà per primera vegada al flamant edifici Octubre del carrer St Ferran. Allà hi era tota la cultureta i sobretot, no hi faltava cap polític d'aquells que no manen gaire al nostre país valencià - d'altres indrets sí que en van vindre amb càrrec. Vaig trobar a faltar però, la Glòria Marcos, que solia no pedre-se'n una i sembla que després de les darreres acalorades potser no té ganes de polsegueres la dona.
S'homenatjava Lluís Llach, que malgrat la timidesa i l'aclaparament que va mostrar per tant d'afalagament, continua sent l'artista amb majúscules, el sant i senya de la causa i els causants. Aquestes nits no deixen de reconfortar una mica perquè encara que ú puga constatar que el local està ple de canes i que els protagonistes continuen sent els mateixos d'èpoques passades, no deixa de reconèixer que s'està entre gent què, comparats amb els cafres que ens desgovernen, és gent civilitzada, d'aquella amb la que com a mínim es pot enraonar.
En aquell oasis valencià, en ple centre de la ciutat hostil, hi ha qui no dubta en adoptar amb facilitat el paper que li pertoca, així que entre frares, capellans i monges no falta mai l'heretge, el bufó ni el marginal marginat. En general, veig que al personal li costa enrecordar-se'n del qui és qui - a no ser que visques on es couen les olles, supose que la fracturació ocasionada per tants anys de sequera de poder van deixant emprenta- i flota per tot arreu allò que es va comentar - quin remei!- de l'anormalitat perpètua.
En deixar l'edifici saps bé que estàs ja en una altra realitat: la normalitat anormal i que en aquest medi et mouràs fins l'any que bé, si et conviden.