Wednesday, October 31, 2007

Octubres

Dissabte passat ens convidaren, de nou, als premis Octubre. Enguany el lliurament se celebrà per primera vegada al flamant edifici Octubre del carrer St Ferran. Allà hi era tota la cultureta i sobretot, no hi faltava cap polític d'aquells que no manen gaire al nostre país valencià - d'altres indrets sí que en van vindre amb càrrec. Vaig trobar a faltar però, la Glòria Marcos, que solia no pedre-se'n una i sembla que després de les darreres acalorades potser no té ganes de polsegueres la dona.
S'homenatjava Lluís Llach, que malgrat la timidesa i l'aclaparament que va mostrar per tant d'afalagament, continua sent l'artista amb majúscules, el sant i senya de la causa i els causants. Aquestes nits no deixen de reconfortar una mica perquè encara que ú puga constatar que el local està ple de canes i que els protagonistes continuen sent els mateixos d'èpoques passades, no deixa de reconèixer que s'està entre gent què, comparats amb els cafres que ens desgovernen, és gent civilitzada, d'aquella amb la que com a mínim es pot enraonar.
En aquell oasis valencià, en ple centre de la ciutat hostil, hi ha qui no dubta en adoptar amb facilitat el paper que li pertoca, així que entre frares, capellans i monges no falta mai l'heretge, el bufó ni el marginal marginat. En general, veig que al personal li costa enrecordar-se'n del qui és qui - a no ser que visques on es couen les olles, supose que la fracturació ocasionada per tants anys de sequera de poder van deixant emprenta- i flota per tot arreu allò que es va comentar - quin remei!- de l'anormalitat perpètua.
En deixar l'edifici saps bé que estàs ja en una altra realitat: la normalitat anormal i que en aquest medi et mouràs fins l'any que bé, si et conviden.

Friday, September 21, 2007

mercat de vic


viatjarem a vic. un altre any. a mi m'encanta allò. els primers anys que hi vaig anar no coneixia gairebé ningú. ara al recinte firal em retrobe amb moltes cares conegudes i m'alegra veure'ls. donaren els premis puig porret a la una. no em va caure la grossa, que van rebre la troba kung fu. a la resta ens donaren un tub de metacrilat que pot tenir molt diversos usos: per exemple, si te'l poses sobre els ulls te'ls desfigura com si fos un espill d'aquells màgics que hi ha a les fires d'atraccions. també pot servir com a pal de reposteria per aplanar la pasta de la pizza. un trofeu útil de debó.
després dinarem al restaurant la melba. un menú exquisit. fins i tot l'alcalde hi era a la taula. gran contrast amb les autoritats del pv que ens defugen com la
pesta.
tocarem a les 20.30. no acabarem el concert perquè el regidor d'escenari ens va forçar a tallar - la qual cosa ens semblà una manca de respecte- i mentre ens menjàvem per les rodalies un entrepà de llonganissa d'osona alguna cosa ens cridà l'atenció des de l'escenari: era la shica, la zíngara rapera, un bruixa encisadora d'aquelles que posa el públic sobre la palma de la mà. la seua proposta em sembla fantàstica per contundent i senzilla alhora. encara no tenen disc però van tot just a gravar-lo. crec que escoltareu parlar d'ella.
pel que fa a nosaltres fou el darrer concert de felip santandreu en el grup. ara a preparar frankfurt amb el grup habitual de quart creixent: tenim ganes de tornar a tocar junts!

Monday, September 10, 2007

premis i tardor

la cultureta repren el curs. l'estiu gairebé no existeix, sobretot agost, que és com el dia cap d'any dels mesos: hi apareix al calendari però no passa mai res.
passat dimecres a sant boi em donaren un dels premis altaveu d'enguany per "quart creixent". és una bonica manera de retrobar-se amb l'any. un altre dels premiats era quico pi de la serra que estava de vacances a guatemala i per tant no hi era present. em va decebre no trobar-me'l allà perquè és un d'els artistes que paga la pena com a persona. coneixer una mica la seua trajectòria i els seu posicionament m'ha fet sentir que ens movem en un espai comú.
la gent d'allà estupenda com sempre, encara que sempre acabem més o menys parlant dels temps que corren per a la música i totes les seues derivacions professionals. sembla que, en aquest cas, tot passat fou vertaderament millor.
a mi els premis, com a tothom supose, m'incomoden - per ser un fet absolutament excepcional en la meua vida- però clar, a ningú no li amarga un dolç! i he d'aclarir que hi ha premis i premis. la meua reacció quan els premis ovidi no fou la mateixa perquè a la terra on m'ha tocat viure res no és normal, entre d'altres consideracions que no venen a cas.
en canvi la tardor m'agrada força. ací almenys sol fer el millor dels oratges. tanmateix, sempre hi ha una sensació de canvi, per molt que aquest canvi siga anual i ja habitual, que supose ocasiona un cert atac a les neurones amb conseqüències no del tot agradables.
en el meu cas arriba de la mà de les festes del poble, un temps, com els nadals, difícil per a mi, que odie els periodes de festa imposada en els que tothom té la consciència alliçonada amb el que s'ha de fer. em costa deu i ajuda compartir cap espai amb una massa de gent amb la que estic molt en desacord i sobretot, el que aquestes setmanes et posen davant dels nassos, per si no te'n havies adonat o no ho pateixes suficientment, és el colp de la sensació de viure en una societat malalta, però malalta de debò, cap broma.
el proper dissabte és 15. ens veiem a la plaça major de vic.

Wednesday, July 25, 2007

tour de france

com a amant de l'èpica que sóc, us he de dir que sempre estat un enamorat del tour de frança i de l'esport del ciclisme en general. aquest esport portat als extrems que representen els mítics ports dels alps i els pirineus és expresió màxima de les gestes que pot arribar a assolir un cos humà.
en els setanta recorde el tour en blanc i negre durant les vesprades tòrrides d'estiu, quan després de dinar no et deixaven baixar al carrer a jugar fins les 5 perquè tothom feia la migdiada. jose manuel fuente "el tarangu" del kas era el meu heroi d'aleshores com naturalment ho era "el caníbal" belga eddy merckx, el més gran de tots els temps, que corria per a l'equip molteni.
els noms dels cims mítics del tour - ací tot ha de ser mític donada l'envergadura de de la tasca que s'afronta- des d'aleshores anaren quedant gravats a la meua memòria: peyresourde, telegraphe, tourmalet, alpe d'huez, galibier, la croix de fer, glandon, aubisque, la madelaine, el col d'aspin,...
com a introductor de l'adoctrinament nacionalista el ciclisme, com tots els esports de masses però, pot ser més especialment encara, sempre ha servit als mitjans per crear aquest sentiment de pertanyença i separar amb allò de "los nuestros". després que el tarangu i ocaña es retiraren, el ciclisme peninsular va quedar sense gaire figures durant un temps fins l'aparició de perico delgado, mariano lejarreta i angel arroyo. més tard, en apareixer el fenómen indurain, tot allò referent a "lo nuestro" ens surtia per les orelles després de veure o escoltar qualsevol retransmissió. euskadi no obstant, sempre ha estat el bressol del ciclisme en la península, allà on aquest esport s'ha viscut sempre amb més passió, i fàcilment hagués pogut destacar com a nació esportiva en aquest terreny, de fet, anys després es va crear finalment l'equip "euskaltel" on, a la manera de l'athletic de bilbo, només corren corredors d'origen basc.
en els temps que corren i des de més o menys, la tràgica desaparició del meravellós i plorat marco pantani, " il elefantino", el ciclisme professional ha estat contínuament tacat pels cassos de dopatge. això l'ha desprestigiat en gran mesura donat que els escàndols mediàtics han sigut enormes. tanmateix, qualsevol que haja fet ciclisme d'una manera més extrema que passejar per l'avinguda, sap reconèixer la brutalitat que a nivell físic i mental representa córrer un tour de frança- o pel que fa, qualsevol altra carrera del circuit professional, i es pot preguntar què està fallant, els corredors o els gestors esportius i la societat en general, tan àvida sempre d'assolir noves marques, nous rècords, d'anar més alt, més depressa.
llarga vida al ciclisme!!

Friday, July 20, 2007

frankfurt 2007

per si no ho sabieu - i en són mil.lions els que ho desconeixen- , enguany ens se'n anem a la fira del llibre de frankfurt en la que s'ha convidat a la cultura catalana.
estem tots molt feliços de poder participar en aquesta fita.
dimecres vaig estar a barcelona, a l'auditori, on es presentava tot el projecte.
com que vaig arribar tard pel retràs de l'euromed, vaig poder veure l'acte com a espectador. a l'escenari de la sala pau casals hi havia unes 5 o 6 filades de cadires en les que seien músics, gent del teatre, escriptors... vaig reconeixer les cares del jordi savall, carles santos, llibert fortuny, pere gimferrer, el nostre miquel gil i d'altres, que em resultaven familiars però no aconseguia identificar. davant d'ells- elles la veritat, n'eren poques, quin món més masclista!- el conseller bargalló i el cap de l'institut ramon llull donant tota mena d'explicacions i tot just de cara a tots ells tres o quatre tires de periodistes.
jo, acabat d'arribar des de la florentina, em mirava tot aquell espai espectacular i sentia el palpit de la "gran cultura", la institucional, la que compta de debò- gran sense dubte perquè hi ha 11 mil.ions de pressupost i hi viatgen més de 800 persones- des de el meu estat habitual
d' asilvestrament florentí.
les explicacions em semblaren convincents si més no perquè vinc d'una terra on qui governa no explica públicament res més que el que li convé, o siga, gairebé res. entre d'altres em va vindre al pensament quanta diplomacia i maneres fines cal per moure's i tindre pes en el - per a mi- incomode món de les relacions públiques i la "alta cultura". jo de sovint parle més amb les meues plantes o amb el meu gos o gata que altra cosa, així que no em resulta fàcil d'intentar fer el salt, ni tan sols damunt d'un escenari per presentar cap tema!.
això em portà, com altres vegades, a qüestionar-me què hòsties fa un declarat anticapitalista com jo en el món del showbiz, una contradicció que m'emprenya i potser mai no resoldré del tot. on cal ciutat hi opose natura, on cal somriures una certa sequetat possiblement producte directe de la meua timidesa, on hi ha que aprofitar per fer contactes importants em surt la vena iconoclasta i tot plegat desemboca en la idea conformista que em fa creure que així és com m'han parit .
al tren, però, al llibre que vinc llegint hi surt una frase recomfortant arrant d'uns comentaris sobre lee strasberg, fundador de l' actor's studio: "ell era un home que s'adreçava als alumnes sense floritures ni convencionalismes -"no frills" que és diu en anglés- el tipus de persona del que per altra banda, es pot confiar que creu en tot el que diu"

musicalment no responc al concepte de cantautor tradicional i per tant, personalment tampoc tot i que hi haja punt en comú, i molts. considere que les lletres que cante ja porten suficient informació sobre qui sóc jo, però, és evident que el sector més clàssic de l'audiència necessita i valora altament les paraules de presentació abans o després d'un tema, potser perquè no ha sabut o volgut sustituir un model que ve del passat i jo personalment considere desfasat. tot reconeixent que seria bonic trencar el gel amb el públic amb les paraules entre cançons i altres gestos de complicitat, la idiosincracia com a persona va sovint molt unida a la manera com es manifesta l'artista, exemples hi ha per tot arreu. tanmateix, com he assumit tantes altres vegades, no deixe de veure això com un nou repte, un altre pas en l'infinit camí de l'aprenentatge.

Friday, July 13, 2007

la temporada dels festivals

recorde quan llegia el new musical express. em queia la baba de veure els festivals que muntaven els britànics. ací no hi havia pràcticament cap: alguna cosa més bé discreta i regional pel que fa a la repercussió. d'això hem passat al que tenim ara, saturació extrema en mig d'un context d'ofertes d'oci de tota mena a les que jo almenys, ja no responc. és la mateixa sensació que tinc quan entre en un gran centre comercial o una macrotenda: hi ha tant que comprar que al capdavall no compre res, el cervell se m'enboira i comence a sentir-me físicament fora de lloc, malalt.
d'entrada he de dir que no m'agraden els festivals amb 15 grups programats per jornada - i s'ha de dir que en molts d'ells la música és el que menys importància té- com no m'agraden els espectacles massificats. l'aversió a les grans aglomeracions de gent és un sentiment molt personal que no arriba a convertir-se en fòbia però poc li falta.
com que ací mai no hem deixat de ser ben provincians fa temps que pense que els grups i artistes estrangers han de fregar-se les mans contínuament mentre comenten entre ells els caixets que estem disposats a pagar per tot arreu "gee! it's a giveaway down in spain". no m'estranya que en cada concert diguen allò de : "m'encantxa espanya, el mehor público del mundou"
els especialistes i programadors estan advertint que la situació se n'anat de mare, que hi ha una competència ferotge per signar noms que ha fet que es paguen els preus estratosfèrics que s'entan pagant. elton john, vingué a xàtiva i cobrà 600.000€ - 200.000€ pagats per la diputació de valència-. bjork en cobra 500.000€ i els stones 1.000.000€ - però sembla que deixar uns quans treballadors de muntatge morts per accident laboral enrere no els lleva la son- i ara un grup de banquers i rics que també deuen tindre fòbia a les masses s'hapermet el luxe de tornar-los a fer vindre " en exclusiva" per a ells, privilegiats que en són.
és un altre dels signes dels temps. ací a valència es diu "grandes eventos" i la cosa es mou entre l'horterisme dels nous rics i la connivència i participació activa dels polítics. tanmateix, el poble tampoc n'és innocent, això ara és ja més que discutible.
després hi trobes gestors que s'indignen i t'alliçonen quan els demanes un pressupost mínim per oferir un espectacle simplement digne.
hala, vinga!! tots de festival, que ja queda menys perquè comence la temporada de futbol i F1!

Wednesday, July 11, 2007

Juliol de nord a sud

...i ha arribat juliol. el 6 teniem un concert al grec de barcelona. viatjarem el mateix dia i arribarem ben cansats per diverses raons: jo em vaig unflar a fer entrevistes durant els dies previs i vaig continuar fins gairebé el començament de la prova de so, l'abraham havia passat malament la nit donat que al seu company de pis el forçaren a fer nit en una comissaria deprés d'una "redada" al glops de benimaclet, el victor sempre té feina a fer així que es va gitar tard... de tota manera jo vaig gaudir del concert i la resta del grup també. la plaça del rei és preciosa - d'una manera molt concreta- però no és el millor lloc per sonoritzar un concert. se'n tornarem a casa contents i amb el sentiment d'haver complit malgrat l'estrés que sol representar una presentació a barcelona.
sempre hi haurà gent que opine diferentment però, en la llarga, llarguíssima carrera cap un ideal musical, personalment destaque per damunt de tot l'aprenentage que continua estant per damunt de cap objectiu i fa de la tasca de ser músic i creador una activitat interessant i molt adictiva. es prenen riscos com en una partida de cartes: de vegades guanyes i altres no tant. amb la infraestructura que tinc al voltant hui en dia continuem fent trapezi sense xarxa salvavides a desota, tals són les misèries de fer música cantada en aquesta llengua, i qui no sàpia veure-ho va una mica encegat per altres qüestions.
el 10, o siga, la nit passada tocarem a la casa de la marquesa de gandia, possiblement el lloc més bonic de tots els que he tingut el plaer de tocar. on n'hi hagen uns arbres com aquells, que s'aparten les catedrals. estava per allà l'alfons cervera, enfeinat tota la quinzena amb la universitat d'estiu de gandia, el qual per cert, vestia una samarreta amb dos logos de bakunin i marx que donava ganes de llevar-li-la per vestir-la al concert
estem vivint una etapa dolça i uns als altres només fem que repetir-nos-ho: 'nem a disfrutar-la.