aci estic, a la vora del mar del nord a dublin, a punt de fer la maleta per tornar a casa i escrivint un nou comentari des d'un teclat anglo - per tant, no espereu cap d'accent, c trencada, etc. l'abast de la tecnologia resulta sorprenent encara que el futur no es exactament com ens el contaven a les pel.licules de ciencia ficcio. l'oratge d'aquests dies passats aci ha estat ben semblant al del nostre hivern mediterrani mentre que nomes a dues hores en avio es registren 40 graus. dema en aterrar bufarem per auixar el ponent, potser portem una mica de pluja i tot.
a dublin vaig vindre fa 15 anys i el canvi mes notable es, com a casa nostra, un increment del transit rodat brutal. les bicicletes que en la meua anterior visita eren visibles per tot arreu- molts b&b les oferien en lloguer- han perdut bona cosa d'espai i respecte.
dublin no es una ciutat que done imatge de luxe, les facanes no estan llepades en general i hi ha gust per conservar el que es vell tal i com es, tanmateix es una ciutat carissima en la que el valor de la propietat esta pels nuvols. 1000 euros de lloguer son frequents. 400.000 per una casa ben discreta tampoc, una guiness et costa 4.50€ , 4.95 a temple bar, aixi que donat que a irlanda la reunio al pub amb la pinta davant es el ritual mes quotidia, cada moviment de butxaca fa que et volen 10 minim. ara be, els salaris son tambe mes alts, bastant mes alts, la qual cosa contrasta amb el que passa al nostre estat on en compte de pujar com el ipc es retallen continuament.
la city es facil de coneixer i esta ben concentrada en un espai que es pot recorrer cada dia a peu aixi que en comparacio a altres ciutats anglo es mes recomanable si el teu objectiu es comprar perque a banda d'aixo, hi ha de tot per tots els costats.
ens veiem, dema...
Monday, June 25, 2007
Monday, June 18, 2007
la foguera de les vanitats
em comuniquen que el jurat ha acordat donar-me el premi al millor disc de l'any per "quart creixent". no diré que no alegra, encara que a mi els premis en general em fan repelús.
quan participava en les assemblees del com- col.lectiu ovidi montllor de músics en valencià- em vaig manifestar frontalment en contra de l'establiment d'aquests premis ovidi, des del primer moment. considerava i considere, que és començar la casa per la teulada, que no hi ha suficient base social, perodística, industrial-comercial i si m'estire, fins i tot musical . tanmateix, sempre he admés que puc estar equivocat: l'aversió als premis és un tret molt personal sense que per això deixe de considerar vàlid el meu raonament al respecte. el meu plantejament era més o menys, que hi ha problemes i deficiències que caldria solucionar abans de posar l'energia en el "glamour de la gala" - que sota les circumstàmcies que patim (invisibilitat, endogàmia, precarietat...) resulta fàcilment caricaturitzable. a més, els premis podràn tindre ressò mediàtic però fomenten la competitivitat de la pitjor manera i a la llarga, la corrupció, l'amiguisme i l'ús d' influències i posicions de privilegi, i de tot això els valencians ja anem sobrats .
sota l'etiqueta de "música en valencià" quedem tots classificats en el mateix calaix tot i que les diferències entre la majoria de nosaltres són ben evidents: del context social del que procedim, d'edat i de criteris estilístics però sobretot d'objectius: entre qui té l'art per sé com a principal objectiu i qui empra el fet musical com a vehicle per la tasca de l'activisme nacionalista principalment. tot és legítim i respectable, és clar.
no obstant s'ha de dir que no sols no hem aconseguit el pà sencer- antiga reivindicació del mateix ovidi montllor- sinó que les molles s'han fet dures i damunt, en som molts més per a menjar!
l'enveja, un defecte pel que es veu, bastant valencià, està a flor de pell i fa nosa veure com en una peixera tan petita encara hi ha depredadors sempre disposats a mosegar i "peixos grans" pagats de ser-ho que, a pesar del que pregonen, sembla que objecten una possible sortida al mar.
tot plegat em dona l'impressió d'un panorama força fràgil i encara en estat germinal, malgrat els anys que portem de cançó, que, en la meua opinió, queda molt lluny de formar una base real sobre la que asentar uns premis com aquests.
ara bé, potser estiga equivocat...
quan participava en les assemblees del com- col.lectiu ovidi montllor de músics en valencià- em vaig manifestar frontalment en contra de l'establiment d'aquests premis ovidi, des del primer moment. considerava i considere, que és començar la casa per la teulada, que no hi ha suficient base social, perodística, industrial-comercial i si m'estire, fins i tot musical . tanmateix, sempre he admés que puc estar equivocat: l'aversió als premis és un tret molt personal sense que per això deixe de considerar vàlid el meu raonament al respecte. el meu plantejament era més o menys, que hi ha problemes i deficiències que caldria solucionar abans de posar l'energia en el "glamour de la gala" - que sota les circumstàmcies que patim (invisibilitat, endogàmia, precarietat...) resulta fàcilment caricaturitzable. a més, els premis podràn tindre ressò mediàtic però fomenten la competitivitat de la pitjor manera i a la llarga, la corrupció, l'amiguisme i l'ús d' influències i posicions de privilegi, i de tot això els valencians ja anem sobrats .
sota l'etiqueta de "música en valencià" quedem tots classificats en el mateix calaix tot i que les diferències entre la majoria de nosaltres són ben evidents: del context social del que procedim, d'edat i de criteris estilístics però sobretot d'objectius: entre qui té l'art per sé com a principal objectiu i qui empra el fet musical com a vehicle per la tasca de l'activisme nacionalista principalment. tot és legítim i respectable, és clar.
no obstant s'ha de dir que no sols no hem aconseguit el pà sencer- antiga reivindicació del mateix ovidi montllor- sinó que les molles s'han fet dures i damunt, en som molts més per a menjar!
l'enveja, un defecte pel que es veu, bastant valencià, està a flor de pell i fa nosa veure com en una peixera tan petita encara hi ha depredadors sempre disposats a mosegar i "peixos grans" pagats de ser-ho que, a pesar del que pregonen, sembla que objecten una possible sortida al mar.
tot plegat em dona l'impressió d'un panorama força fràgil i encara en estat germinal, malgrat els anys que portem de cançó, que, en la meua opinió, queda molt lluny de formar una base real sobre la que asentar uns premis com aquests.
ara bé, potser estiga equivocat...
Thursday, June 14, 2007
el vaixell de terra surca el mar dels dubtes
nosaltres visquem a un earthship. és un terme de l'anglés que vol dir vaixell de terra, un model de construcció i vivenda desenvolupat per l'arquitecte- i rocker- americà michael reynolds que es basa en l'autosuficiència - aigua i energia solar- i utilitza tècniques de construcció a l'abast de tothom, a banda de materials reciclats com rodes de cotxe, llaunes i ampolles.
al 2003 construirem una cabana - o hut, el mínim possible- i ens posarem a viure allà, feliçment. des d'aleshores portem entre mans la construcció d'una casa molt més gran que cada vegada tenim més a prop d'acabar. l'important no és ja l'obtectiu sinó el procés en sí. hem tingut gent de tot lo món a casa, bé siga per ajudar o per mirar. hem fet el que no sabiem que podiem fer amb les nostres mans, la creativitat estimula l'autoestima i nosaltres hem creat una cosa bella i pròpia, una tros de realitat pels qui moriran somiant altres móns. en l'escala de prioritats al meu cor, la casa va prenent-li lloc a la tasca musical.
comencí a tocar fa 25 anys i sempre he posat la música per davant de gairebé tot. sempre fins ara: les plantes van prenent-li lloc a les notes, l'adob a les lletres, el goig de fer creixer fruita o verdura i menjar-te-la amb bona companyia a la guitarra. a més, dubtes en tinc contínuament. per exemple dubte si en un món tan absolutament saturat de missatges hi ha cap necessitat dels meus. he d'admetre que la situació cultural que es pateix a la terra on m'ha tocat viure té molt a veure: desencisaria fins al més capficat dels creadors. ací ser un artista lliure és més difícil, tot es complica de manera kafkiana i incomprensible. donades les circumstàncies ú s'ha de plantejar si paga la pena acabar sent esclau d'un somni d'adolescència per tal de continuar alimentant un ego que per altre costat porta- en el meu cas -un bon grapat d'anys en deconstrucció.
al 2003 construirem una cabana - o hut, el mínim possible- i ens posarem a viure allà, feliçment. des d'aleshores portem entre mans la construcció d'una casa molt més gran que cada vegada tenim més a prop d'acabar. l'important no és ja l'obtectiu sinó el procés en sí. hem tingut gent de tot lo món a casa, bé siga per ajudar o per mirar. hem fet el que no sabiem que podiem fer amb les nostres mans, la creativitat estimula l'autoestima i nosaltres hem creat una cosa bella i pròpia, una tros de realitat pels qui moriran somiant altres móns. en l'escala de prioritats al meu cor, la casa va prenent-li lloc a la tasca musical.
comencí a tocar fa 25 anys i sempre he posat la música per davant de gairebé tot. sempre fins ara: les plantes van prenent-li lloc a les notes, l'adob a les lletres, el goig de fer creixer fruita o verdura i menjar-te-la amb bona companyia a la guitarra. a més, dubtes en tinc contínuament. per exemple dubte si en un món tan absolutament saturat de missatges hi ha cap necessitat dels meus. he d'admetre que la situació cultural que es pateix a la terra on m'ha tocat viure té molt a veure: desencisaria fins al més capficat dels creadors. ací ser un artista lliure és més difícil, tot es complica de manera kafkiana i incomprensible. donades les circumstàncies ú s'ha de plantejar si paga la pena acabar sent esclau d'un somni d'adolescència per tal de continuar alimentant un ego que per altre costat porta- en el meu cas -un bon grapat d'anys en deconstrucció.
Wednesday, June 6, 2007
tot a una
1 fou john lennon qui va popularitzar allò de " la vida és això que et passa mentre et dediques a fer plans", més o menys. com tantes coses que es deien fa quatre dies la frase ja ha perdut vigència, tal és el ritme al que ens fan córrer. el paper que tenen assignat les mases per mantenir el sistema és el de productor/consumidor, per això l'he modificat sense que ningú s'assabentès: "la vida és això que passa mentre et dediques a produir"
2 definitivament ja he passat al "mainstream". després de l'article i el comentari del disc a la històrica revista "integral" ara em diuen que n'he aparegut a "mia", junt a macaco, receptes de cuina, consells per a la salut, destinacions turístiques, etc. ehem! ara l'únic que em cal és vendre alguns milers de discos...
2 definitivament ja he passat al "mainstream". després de l'article i el comentari del disc a la històrica revista "integral" ara em diuen que n'he aparegut a "mia", junt a macaco, receptes de cuina, consells per a la salut, destinacions turístiques, etc. ehem! ara l'únic que em cal és vendre alguns milers de discos...
Monday, June 4, 2007
Després de les darreres eleccions l'esperit dels lluitadors esquerrrans al País Valencià ha quedat malferit. Mon pare em confesà ahir que li sembla que el capitalisme ens ha derrotat definitivament. Potser ens cal una mica de perspectiva històrica. Les convulsions no han acabat en aquesta "terra d'oportunitats".
Propose llegir aquest interesant article d'Alan Woods sobre una part del món on s'està lliurant la batalla, veure què ens suggereix i quins temes aclareix.
Propose llegir aquest interesant article d'Alan Woods sobre una part del món on s'està lliurant la batalla, veure què ens suggereix i quins temes aclareix.
Friday, June 1, 2007
el retorn de voltaire
el darrer llibre que he llegit ha estat escrit per un paisà nostre, martí dominguez, i es diu "el retorn de voltaire". com apunta en les pàgines finals, martí s'ha empassat un bon grapat de llibres de i sobre voltaire, un personatge històric al que cal seguir molt la pista.
la batalla pel lliurepensament i la lluita per la llibertat continuen tenint la mateixa vigència que als temps de voltaire, perseguit fins la mort pels que, moguts per la por, enemics de la vida, s'entesten en impedir-nos deixar les tenebres i sortir a la llum.
la història està contada en tercera persona però els pensaments i els temors del protagoniste són presentats com si fora en primera persona. m'han agradat especialment els passatges on s'exposa la lluita interior del creador, la seua soledat, el reconeixement de la feblesa de la vanitat i el desig, mai totalment satisfet, del pas a la posteritat.
fa pensar. a mi fins i tot em resulta ben reconfortant. us el recomane.
la batalla pel lliurepensament i la lluita per la llibertat continuen tenint la mateixa vigència que als temps de voltaire, perseguit fins la mort pels que, moguts per la por, enemics de la vida, s'entesten en impedir-nos deixar les tenebres i sortir a la llum.
la història està contada en tercera persona però els pensaments i els temors del protagoniste són presentats com si fora en primera persona. m'han agradat especialment els passatges on s'exposa la lluita interior del creador, la seua soledat, el reconeixement de la feblesa de la vanitat i el desig, mai totalment satisfet, del pas a la posteritat.
fa pensar. a mi fins i tot em resulta ben reconfortant. us el recomane.
Subscribe to:
Posts (Atom)
