tour de france

com a amant de l'èpica que sóc, us he de dir que sempre estat un enamorat del tour de frança i de l'esport del ciclisme en general. aquest esport portat als extrems que representen els mítics ports dels alps i els pirineus és expresió màxima de les gestes que pot arribar a assolir un cos humà.
en els setanta recorde el tour en blanc i negre durant les vesprades tòrrides d'estiu, quan després de dinar no et deixaven baixar al carrer a jugar fins les 5 perquè tothom feia la migdiada. jose manuel fuente "el tarangu" del kas era el meu heroi d'aleshores com naturalment ho era "el caníbal" belga eddy merckx, el més gran de tots els temps, que corria per a l'equip molteni.
els noms dels cims mítics del tour - ací tot ha de ser mític donada l'envergadura de de la tasca que s'afronta- des d'aleshores anaren quedant gravats a la meua memòria: peyresourde, telegraphe, tourmalet, alpe d'huez, galibier, la croix de fer, glandon, aubisque, la madelaine, el col d'aspin,...
com a introductor de l'adoctrinament nacionalista el ciclisme, com tots els esports de masses però, pot ser més especialment encara, sempre ha servit als mitjans per crear aquest sentiment de pertanyença i separar amb allò de "los nuestros". després que el tarangu i ocaña es retiraren, el ciclisme peninsular va quedar sense gaire figures durant un temps fins l'aparició de perico delgado, mariano lejarreta i angel arroyo. més tard, en apareixer el fenómen indurain, tot allò referent a "lo nuestro" ens surtia per les orelles després de veure o escoltar qualsevol retransmissió. euskadi no obstant, sempre ha estat el bressol del ciclisme en la península, allà on aquest esport s'ha viscut sempre amb més passió, i fàcilment hagués pogut destacar com a nació esportiva en aquest terreny, de fet, anys després es va crear finalment l'equip "euskaltel" on, a la manera de l'athletic de bilbo, només corren corredors d'origen basc.
en els temps que corren i des de més o menys, la tràgica desaparició del meravellós i plorat marco pantani, " il elefantino", el ciclisme professional ha estat contínuament tacat pels cassos de dopatge. això l'ha desprestigiat en gran mesura donat que els escàndols mediàtics han sigut enormes. tanmateix, qualsevol que haja fet ciclisme d'una manera més extrema que passejar per l'avinguda, sap reconèixer la brutalitat que a nivell físic i mental representa córrer un tour de frança- o pel que fa, qualsevol altra carrera del circuit professional, i es pot preguntar què està fallant, els corredors o els gestors esportius i la societat en general, tan àvida sempre d'assolir noves marques, nous rècords, d'anar més alt, més depressa.
llarga vida al ciclisme!!

frankfurt 2007

per si no ho sabieu - i en són mil.lions els que ho desconeixen- , enguany ens se'n anem a la fira del llibre de frankfurt en la que s'ha convidat a la cultura catalana.
estem tots molt feliços de poder participar en aquesta fita.
dimecres vaig estar a barcelona, a l'auditori, on es presentava tot el projecte.
com que vaig arribar tard pel retràs de l'euromed, vaig poder veure l'acte com a espectador. a l'escenari de la sala pau casals hi havia unes 5 o 6 filades de cadires en les que seien músics, gent del teatre, escriptors... vaig reconeixer les cares del jordi savall, carles santos, llibert fortuny, pere gimferrer, el nostre miquel gil i d'altres, que em resultaven familiars però no aconseguia identificar. davant d'ells- elles la veritat, n'eren poques, quin món més masclista!- el conseller bargalló i el cap de l'institut ramon llull donant tota mena d'explicacions i tot just de cara a tots ells tres o quatre tires de periodistes.
jo, acabat d'arribar des de la florentina, em mirava tot aquell espai espectacular i sentia el palpit de la "gran cultura", la institucional, la que compta de debò- gran sense dubte perquè hi ha 11 mil.ions de pressupost i hi viatgen més de 800 persones- des de el meu estat habitual
d' asilvestrament florentí.
les explicacions em semblaren convincents si més no perquè vinc d'una terra on qui governa no explica públicament res més que el que li convé, o siga, gairebé res. entre d'altres em va vindre al pensament quanta diplomacia i maneres fines cal per moure's i tindre pes en el - per a mi- incomode món de les relacions públiques i la "alta cultura". jo de sovint parle més amb les meues plantes o amb el meu gos o gata que altra cosa, així que no em resulta fàcil d'intentar fer el salt, ni tan sols damunt d'un escenari per presentar cap tema!.
això em portà, com altres vegades, a qüestionar-me què hòsties fa un declarat anticapitalista com jo en el món del showbiz, una contradicció que m'emprenya i potser mai no resoldré del tot. on cal ciutat hi opose natura, on cal somriures una certa sequetat possiblement producte directe de la meua timidesa, on hi ha que aprofitar per fer contactes importants em surt la vena iconoclasta i tot plegat desemboca en la idea conformista que em fa creure que així és com m'han parit .
al tren, però, al llibre que vinc llegint hi surt una frase recomfortant arrant d'uns comentaris sobre lee strasberg, fundador de l' actor's studio: "ell era un home que s'adreçava als alumnes sense floritures ni convencionalismes -"no frills" que és diu en anglés- el tipus de persona del que per altra banda, es pot confiar que creu en tot el que diu"

musicalment no responc al concepte de cantautor tradicional i per tant, personalment tampoc tot i que hi haja punt en comú, i molts. considere que les lletres que cante ja porten suficient informació sobre qui sóc jo, però, és evident que el sector més clàssic de l'audiència necessita i valora altament les paraules de presentació abans o després d'un tema, potser perquè no ha sabut o volgut sustituir un model que ve del passat i jo personalment considere desfasat. tot reconeixent que seria bonic trencar el gel amb el públic amb les paraules entre cançons i altres gestos de complicitat, la idiosincracia com a persona va sovint molt unida a la manera com es manifesta l'artista, exemples hi ha per tot arreu. tanmateix, com he assumit tantes altres vegades, no deixe de veure això com un nou repte, un altre pas en l'infinit camí de l'aprenentatge.

la temporada dels festivals

recorde quan llegia el new musical express. em queia la baba de veure els festivals que muntaven els britànics. ací no hi havia pràcticament cap: alguna cosa més bé discreta i regional pel que fa a la repercussió. d'això hem passat al que tenim ara, saturació extrema en mig d'un context d'ofertes d'oci de tota mena a les que jo almenys, ja no responc. és la mateixa sensació que tinc quan entre en un gran centre comercial o una macrotenda: hi ha tant que comprar que al capdavall no compre res, el cervell se m'enboira i comence a sentir-me físicament fora de lloc, malalt.
d'entrada he de dir que no m'agraden els festivals amb 15 grups programats per jornada - i s'ha de dir que en molts d'ells la música és el que menys importància té- com no m'agraden els espectacles massificats. l'aversió a les grans aglomeracions de gent és un sentiment molt personal que no arriba a convertir-se en fòbia però poc li falta.
com que ací mai no hem deixat de ser ben provincians fa temps que pense que els grups i artistes estrangers han de fregar-se les mans contínuament mentre comenten entre ells els caixets que estem disposats a pagar per tot arreu "gee! it's a giveaway down in spain". no m'estranya que en cada concert diguen allò de : "m'encantxa espanya, el mehor público del mundou"
els especialistes i programadors estan advertint que la situació se n'anat de mare, que hi ha una competència ferotge per signar noms que ha fet que es paguen els preus estratosfèrics que s'entan pagant. elton john, vingué a xàtiva i cobrà 600.000€ - 200.000€ pagats per la diputació de valència-. bjork en cobra 500.000€ i els stones 1.000.000€ - però sembla que deixar uns quans treballadors de muntatge morts per accident laboral enrere no els lleva la son- i ara un grup de banquers i rics que també deuen tindre fòbia a les masses s'hapermet el luxe de tornar-los a fer vindre " en exclusiva" per a ells, privilegiats que en són.
és un altre dels signes dels temps. ací a valència es diu "grandes eventos" i la cosa es mou entre l'horterisme dels nous rics i la connivència i participació activa dels polítics. tanmateix, el poble tampoc n'és innocent, això ara és ja més que discutible.
després hi trobes gestors que s'indignen i t'alliçonen quan els demanes un pressupost mínim per oferir un espectacle simplement digne.
hala, vinga!! tots de festival, que ja queda menys perquè comence la temporada de futbol i F1!

Juliol de nord a sud

...i ha arribat juliol. el 6 teniem un concert al grec de barcelona. viatjarem el mateix dia i arribarem ben cansats per diverses raons: jo em vaig unflar a fer entrevistes durant els dies previs i vaig continuar fins gairebé el començament de la prova de so, l'abraham havia passat malament la nit donat que al seu company de pis el forçaren a fer nit en una comissaria deprés d'una "redada" al glops de benimaclet, el victor sempre té feina a fer així que es va gitar tard... de tota manera jo vaig gaudir del concert i la resta del grup també. la plaça del rei és preciosa - d'una manera molt concreta- però no és el millor lloc per sonoritzar un concert. se'n tornarem a casa contents i amb el sentiment d'haver complit malgrat l'estrés que sol representar una presentació a barcelona.
sempre hi haurà gent que opine diferentment però, en la llarga, llarguíssima carrera cap un ideal musical, personalment destaque per damunt de tot l'aprenentage que continua estant per damunt de cap objectiu i fa de la tasca de ser músic i creador una activitat interessant i molt adictiva. es prenen riscos com en una partida de cartes: de vegades guanyes i altres no tant. amb la infraestructura que tinc al voltant hui en dia continuem fent trapezi sense xarxa salvavides a desota, tals són les misèries de fer música cantada en aquesta llengua, i qui no sàpia veure-ho va una mica encegat per altres qüestions.
el 10, o siga, la nit passada tocarem a la casa de la marquesa de gandia, possiblement el lloc més bonic de tots els que he tingut el plaer de tocar. on n'hi hagen uns arbres com aquells, que s'aparten les catedrals. estava per allà l'alfons cervera, enfeinat tota la quinzena amb la universitat d'estiu de gandia, el qual per cert, vestia una samarreta amb dos logos de bakunin i marx que donava ganes de llevar-li-la per vestir-la al concert
estem vivint una etapa dolça i uns als altres només fem que repetir-nos-ho: 'nem a disfrutar-la.