la mort de l'avi

ahir soterrarem el meu avi, el iaio, l'auelo. en els temps que corren, més que mai abans potser, hom se n'adona de la rapidesa amb la que desapareixen els móns del passat - les sèquies on nadavem, els horts, les eres,... espais geogràfics que formen part dels records de la infantesa, que és el més entranyable dels móns .
els iaios són generalment al capdavant del paradís de l'infant.
ahir passarem per l'esglèsia perquè l'home, que va veure passar tot el segle xx amb 94 anys complits, no deixà dit amb claredat que no la volia veure ni en pintura en el passeig final. aleshores allà hi erem, un parell de files de rojos com si forem lloros en un bosc mediterrani, fora de lloc, ignorants de les martingales i les cantineles que sonaven per darrere.
el rector només feia que repetir-nos allò de la vida eterna i la ressurrecció dels morts, un discurs genèric aplicat a una persona que no coneixia de res. Sí, l'avi encara és viu: en els records de la gent que l'estimavem, personals i intrasferibles. Sí, l'avi ja és al cel: com jo l'imagine, a la cuina de la vella casa preparant dels coquetes de cacau i una coca de llanda amb la iaia Joaquina.
a la mediterrània fem de la mort una cosa molt fosca i personalment em molesta que encara siga l'esglesia qui monopolitza els tràmits cabdals de la vida de la gent del poble, la gestió dels sentiments en aquests episodis tan personals. és evident que l'adoctrinament en la por portat a cap per els segles dels segles continua donant resultats.
tanmateix, jo no tinc temor de déu - em fan molta més por els homes!- i quan em faça major no deixaré que aquestes coses es repetisquen en la familia.