la foguera de les vanitats

em comuniquen que el jurat ha acordat donar-me el premi al millor disc de l'any per "quart creixent". no diré que no alegra, encara que a mi els premis en general em fan repelús.
quan participava en les assemblees del com- col.lectiu ovidi montllor de músics en valencià- em vaig manifestar frontalment en contra de l'establiment d'aquests premis ovidi, des del primer moment. considerava i considere, que és començar la casa per la teulada, que no hi ha suficient base social, perodística, industrial-comercial i si m'estire, fins i tot musical . tanmateix, sempre he admés que puc estar equivocat: l'aversió als premis és un tret molt personal sense que per això deixe de considerar vàlid el meu raonament al respecte. el meu plantejament era més o menys, que hi ha problemes i deficiències que caldria solucionar abans de posar l'energia en el "glamour de la gala" - que sota les circumstàmcies que patim (invisibilitat, endogàmia, precarietat...) resulta fàcilment caricaturitzable. a més, els premis podràn tindre ressò mediàtic però fomenten la competitivitat de la pitjor manera i a la llarga, la corrupció, l'amiguisme i l'ús d' influències i posicions de privilegi, i de tot això els valencians ja anem sobrats .
sota l'etiqueta de "música en valencià" quedem tots classificats en el mateix calaix tot i que les diferències entre la majoria de nosaltres són ben evidents: del context social del que procedim, d'edat i de criteris estilístics però sobretot d'objectius: entre qui té l'art per sé com a principal objectiu i qui empra el fet musical com a vehicle per la tasca de l'activisme nacionalista principalment. tot és legítim i respectable, és clar.
no obstant s'ha de dir que no sols no hem aconseguit el pà sencer- antiga reivindicació del mateix ovidi montllor- sinó que les molles s'han fet dures i damunt, en som molts més per a menjar!
l'enveja, un defecte pel que es veu, bastant valencià, està a flor de pell i fa nosa veure com en una peixera tan petita encara hi ha depredadors sempre disposats a mosegar i "peixos grans" pagats de ser-ho que, a pesar del que pregonen, sembla que objecten una possible sortida al mar.
tot plegat em dona l'impressió d'un panorama força fràgil i encara en estat germinal, malgrat els anys que portem de cançó, que, en la meua opinió, queda molt lluny de formar una base real sobre la que asentar uns premis com aquests.
ara bé, potser estiga equivocat...