tour de france

com a amant de l'èpica que sóc, us he de dir que sempre estat un enamorat del tour de frança i de l'esport del ciclisme en general. aquest esport portat als extrems que representen els mítics ports dels alps i els pirineus és expresió màxima de les gestes que pot arribar a assolir un cos humà.
en els setanta recorde el tour en blanc i negre durant les vesprades tòrrides d'estiu, quan després de dinar no et deixaven baixar al carrer a jugar fins les 5 perquè tothom feia la migdiada. jose manuel fuente "el tarangu" del kas era el meu heroi d'aleshores com naturalment ho era "el caníbal" belga eddy merckx, el més gran de tots els temps, que corria per a l'equip molteni.
els noms dels cims mítics del tour - ací tot ha de ser mític donada l'envergadura de de la tasca que s'afronta- des d'aleshores anaren quedant gravats a la meua memòria: peyresourde, telegraphe, tourmalet, alpe d'huez, galibier, la croix de fer, glandon, aubisque, la madelaine, el col d'aspin,...
com a introductor de l'adoctrinament nacionalista el ciclisme, com tots els esports de masses però, pot ser més especialment encara, sempre ha servit als mitjans per crear aquest sentiment de pertanyença i separar amb allò de "los nuestros". després que el tarangu i ocaña es retiraren, el ciclisme peninsular va quedar sense gaire figures durant un temps fins l'aparició de perico delgado, mariano lejarreta i angel arroyo. més tard, en apareixer el fenómen indurain, tot allò referent a "lo nuestro" ens surtia per les orelles després de veure o escoltar qualsevol retransmissió. euskadi no obstant, sempre ha estat el bressol del ciclisme en la península, allà on aquest esport s'ha viscut sempre amb més passió, i fàcilment hagués pogut destacar com a nació esportiva en aquest terreny, de fet, anys després es va crear finalment l'equip "euskaltel" on, a la manera de l'athletic de bilbo, només corren corredors d'origen basc.
en els temps que corren i des de més o menys, la tràgica desaparició del meravellós i plorat marco pantani, " il elefantino", el ciclisme professional ha estat contínuament tacat pels cassos de dopatge. això l'ha desprestigiat en gran mesura donat que els escàndols mediàtics han sigut enormes. tanmateix, qualsevol que haja fet ciclisme d'una manera més extrema que passejar per l'avinguda, sap reconèixer la brutalitat que a nivell físic i mental representa córrer un tour de frança- o pel que fa, qualsevol altra carrera del circuit professional, i es pot preguntar què està fallant, els corredors o els gestors esportius i la societat en general, tan àvida sempre d'assolir noves marques, nous rècords, d'anar més alt, més depressa.
llarga vida al ciclisme!!